Són arbres tossuts. Han passat un altre hivern en silenci. Les seves siluetes fosques han resistit el fred i la nevada. Són les ombres inquietants que creixen mirant el cel mentre altres planifiquen sobre el seu futur. Indiferents a la polèmica, els arbres no saben de recursos, ni de plens, ni de contenciosos. Els arbres només entenen el llenguatge de la natura. El llenguatge de la vida. Cada primavera obedients al mandat legal de la mare natura els arbres es desperten, i les seves branques nues es comencen a vestir de brots verds. No sabem si són els brots verds que busca el govern espanyol desesperadament, però són brots tendres, frescos i verds. L'arbre té una forta simbologia a moltes cultures, i té també molts sentits associats a la vida i el món. El símbol més antic lliga la figura de l'arbre a l'univers. Les arrels connecten amb l'inframón i el tronc aguanta la copa celestial. També s'acostuma a presentar l'arbre com a símbol de previsió, com a simbol de projecte de futur, perquè el creixement de l'arbre és lent. No oblidem que el símbol del catalanisme també és un arbre per la voluntat del poble de viure i perviure. I per què vull escriure avui tot això?. Doncs, perquè he sortit de casa per anar a la feina, i m'he adonat al travessar el pont de la riera que els arbres de Can Feliciano han tornat a brotar. Una primavera més, penso. Qui els ho havia de dir. Fa quatre dies encara no teníen fulles. Si tenim en compte que prestigiosos botànics arribats d'altres contrades i pagats amb els nostres diners van omplir grapats de folis per dir-nos que estaven molt malalts, doncs que voleu que us digui. Està clar que els arbres tenen un gran simbolisme. Els arbres no entenen d'informes de botànica, ni de decrets d'alcaldia. Els arbres saben de vida, de primaveres i branques, de fulles verdes. No sé si tenen futur, però és la tercera primavera que ens regalen vida. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.
