I no podria arribar diumenge 1 d'octubre sense fer un apunt en aquesta pàgina en blanc en forma de bloc. Ara escric poc, però la ocasió s'ho val. Finalment ho tenim a tocar. Hem passat uns dies d'incertesa i hem viscut un huracà d'amenaces de tota mena. Urnes, paperetes, impremtes, entrades i registres, detencions, multes, declaracions. Però aquí estem. Dempeus. Avancem amb fermesa en el nostre objectiu i ningú pot aturar aquesta riuada d'il·lusió.
Fa uns anys, el president Mas es va referir al procés sobiranista comparant-lo amb el passatge bíblic de David i Goliat. "David no va vèncer Goliat per la força sinó per la seva habilitat i astúcia", deia. La força del gegant Goliat contra el petit David. De fet, segurament ni David era tant feble ni Goliat tant fort i en aquests dies ho hem constatat:
A una banda, Espanya ha esgrimit tots els seus arguments: lleis, tribunals, manipulació de fiscals, policia, exercit, amenaces, xuleria, mofa i poca cosa més.
A l'altra banda, il·lusió, determinació, gent, somriures, cançons al carrer, projecte i futur.
La comparació és odiosa. Penso en diumenge i no puc evitar un somriure. Penso en aquells que ja no hi son. Penso en la il·lusió del meu pare que la propera setmana compleix 80 anys. Penso en els meus fills i en els que m'estimo. Penso en la gent que aquestes hores omple de somriures les escoles i edificis públics, en les seves cançons, en els jocs i activitats organitzats, en els que passaran la nit en vetlla, en els que diumenge sense por obriran les portes de la democràcia. Penso en quantes vegades he cantat "L'estaca" aquestes darreres setmanes, en el seu significat i en la lletra que hem teixit a la nostra memòria. M'emociono. Diumenge em llevaré molt, molt, molt aviat, i ho faré amb la immensa força que dona aquesta emoció. Ja falta menys. Compte enrere! SÍ!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada