"Pots plorar perquè se n'ha anat
o pots somriure perquè ha viscut; pots tancar els ulls i plorar perquè torni
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure
o pot estar ple de l'amor que vàreu compartir.
Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit o donar l'esquena
o pots fer el que a ell li agradaria,
somriure, obrir els ulls,
estimar i continuar"
(popular escocès)
Estimat Francesc, avui és 17 de setembre i 365 dies són masses dies d’absència. Avui fa un any d’aquella nit que vaig passar abraçada a tu amb la inútil esperança de que despertessis. En aquell moment no podia plorar, potser per no pertorbar el teu son, per no inquietar-te, per no trencar aquella estranya quietud i silenci que van omplir les quatre parets del box d’urgències. No vull recordar res més de l’hospital ni d’aquella nit, però a vegades no puc evitar els flaixos. És impossible esborrar de l’ànima la impotència i la infinita tristesa de la pèrdua. Deixar marxar per sempre a la persona que t'estimes és estripar-te l'ànima i és impossible recosir-la. La mort ens va sorprendre quan més refiats estàvem. De fet, sempre penso que estimaves tant la vida que mai vas pensar que la malaltia et podia guanyar.
En aquest any hem hagut d’aprendre a viure sense tu. Hi ha dies que tinc la sensació d’haver mudat la pell, perquè sé que desprès d’aquest dolor ja no sóc ni seré mai més la mateixa. Cada dia ets ben present en tot allò que faig, penso o sento. No visc instal·lada en el passat, però els records no es poden controlar. Són aquí, presents, com papallones que venen i van quan volen. De fet, el dol és un gran aprenentge. En aquest temps he après moltes coses, sobretot que el sentit de la vida és estimar, que l'amor és el millor bàlsam, i que va valer la pena tot el temps i tot l’amor compartit. A casa, sovint parlem de tu, del que t’agradava, del que t’empipava o, senzillament del que ens diries. No ho fem amb tristesa, sinó de forma natural i espontània, perquè la veritat és que et sentim molt a prop. Ets amb nosaltres, formes part de nosaltres i de tot el que fem. La teva presència impregna cada racó, els teus llibres són on els vas deixar, el que llegies l’agost passat amb el punt a la mateixa pàgina 147. Confesso que la teva roba no s’ha mogut de l’armari. A vegades, sento la necessitat d’obrir la porta i respirar l’olor de la teva roba i tocar els teus objectes. Tampoc m’entretinc a pensar si em fa bé o em fa mal. Senzillament, fa temps que he decidit actuar instintivament, i ara per ara és el que sento i el que vull. Em consola pensar que et sentiràs orgullós de nosaltres i d’aquest inexplicable coratge amb el que els teus fills i jo mateixa hem afrontat aquest temps d’absència. Costa d'entendre i l'única explicació que hi trobo és que el nostre no és un dolor obsessiu, sinó que l’hem transformat en més amor. Ens esforcem en mostrar-nos agraïts a la vida, perquè t’ hem conegut i estimat. Tenim la certesa que Déu no ens ha abandonat. El sentim proper els dies en que l’absència es torna insuportable, aquells dies que no acceptem el buit. Dies dolents. Aquells dies que obres els ulls i no et vols moure. També hi ha dies que sents que el temps no cura, però asserena l’esperit. Són dies en que sents que és meravellós veure als teus fills fer anys, veure com maduren, per força, com es fan grans i construeixen somnis i projectes. Ja veus, afrontem la vida amb optimisme. No em penso abandonar al dolor. Necessito seguir repartint amor i confiança. Necessito viure, sentir, sommiar i riure amb els meus fills com l’aire que respiro. Em sento orgullosa de lluitar per tirar endavant com et vaig prometre, orgullosa de no deixar-me abatre, orgullosa de tenir projectes, orgullosa de plantar cara a la vida. Sé que és el millor regal que et podem fer.
