M’agrada fer maletes.
És una sensació indescriptible. No és tant el petit plaer de doblegar i desar
cada objecte o triar la roba que m’enduré, sinó que entre cada plec de la roba em
desfaig de la rutina i el cansament de tot un any, i endreço la il·lusió de conèixer
nous paisatges. Però avui no puc evitar mirar la maleta encara buida i sentir
una espurna de tristesa. El meu cor espera que es curin les ferides i
torni la vida. Una vegada més, penso com n’és d’estrany el destí. Com és d’absurda
la vida. Com, de sobte, tots els teus somnis i els d’aquells que més estimes queden
suspesos en un silenci interminable.
La tarda s'ha tornat grisa. Dins el meu cap fa una estona que ressona una de les meves cançons
preferides “camins que ara s’esvaeixen,
camins que hem de fer sols, camins vora les estrelles, camins que ja no hi són,
camins somnis i promeses, ....no és senzill saber cap on has de marxar, pren la
direcció del teu cor......”. Viure és això, tirar endavant amb la tristesa a l'esquena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada