FENT MEMÒRIA

L'IES Ramon Turró de Malgrat està en lluita. Diuen que "estan en lluita per aconseguir que no hi hagi retallades en l'ensenyament públic, per una escola pública i de qualitat en què tots els ciutadans i les ciutadanes tinguin garantit el dret a ser". Res a dir. És un objectiu lloable. Però no he pogut evitar recordar un episodi que va tenir lloc l'any 2010 a resultes del conflicte de Can Feliciano. Les persones tenim poca memòria, però escriure un bloc té certes avantatges i una és retrobar els apunts. 

Així que avui he recuperat certes afirmacions d'una destacada dirigent local en relació als professors de l'IES i la seva suposada "manipulació" dels alumnes. No sé si la mateixa dirigent local passarà ara nota al Departament d' Ensenyament. Crec que no, però li podem preguntar.

MALGRAT TÉ UN PROBLEMA QUE ES DIU CONXITA CAMPOY

Ja hi tornem a ser. Dilluns, "línia directa amb l'alcaldessa" i polèmica inútil servida. Des que va fer tancar el consistori per les tardes es nota que hi ha poca feina i la dona s'avorreix. Fa uns dies li va tocar el rebre a ERC, i avui ens ha tocat a CIU. En el fons sempre és el mateix, atac personal i desqualificació. La raó de fons és el que menys importa i la qüestió és desacreditar. Però quedi clar que aquest no és un escrit per contestar les declaracions a Ona Malgrat de l’ alcaldessa de Malgrat de Mar, perquè ja vaig dir no fa massa temps que el millor és ignorar les provocacions calculades de qui ha decidit que la política consisteix bàsicament en buscar enemics i en l’ atac personal permanent. 

Avui, un cop més, la Sra. Campoy ens ha ofert una bona mostra del seu estil de fer política, de la seva manera de resoldre els problemes dels ciutadans en temps difícils, i de la seva desinformació sobre la majoria de temes municipals. Avui s'ha aixecat del llit amb ganes de criticar i desprès de donar-hi voltes una estona ha decidit qualificar de “pocavergonyes” a dues ciutadanes de Malgrat -que són també membres del consistori- pel fet d’haver sol·licitat el fraccionament de l’IBI emparant-se en un Acord de Ple de l’Ajuntament de Malgrat. 

Com és habitual la Sra. Conxita Campoy oblida ràpidament els acords que adopta el Ple de l'Ajuntament que presideix, i li hem de fer memòria recordant que el Ple del passat mes de febrer va aprovar per majoria una Moció que demanava “el fraccionament del pagament de l ’Impost de Béns Immobles en dues quotes” amb caràcter general i, precisament, sense necessitat de donar més explicacions. El que realment és una mostra de irresponsabilitat i de poca maduresa democràtica és el fet de que la Conxita Campoy, que diu voler ser alcaldessa de tots,  afirmi que no pensa complir un acord de Ple adoptat per majoria. I el que és mes trist és que la Sra. Campoy no coneix límits en el seu estil barroer de fer política, ni sap diferenciar les coses o bé ho fa veure. Oblida que hi ha uns límits legals que protegeixen als ciutadans del municipi i que es prohibeix precisament que persones com ella puguin abusar de la seva condició d’ autoritat per fer públiques dades dels registres de l’Ajuntament sobre les peticions que fan unes ciutadanes de Malgrat, a títol personal i privat, en relació a les seves obligacions tributàries.

Parlar de diàleg a Malgrat és parlar per parlar. Fa temps que ho sabem els que tenim la gosadia de fer política local. Però amb el temps també treus conclusions. I si tota aquesta rancúnia acumulada que deixa entreveure, i si la manca de recurs dialèctic no fos més que una argúcia per ocultar que fa temps que la Sra. Campoy no té cap discurs? Encara seria pitjor, i em temo que aquesta és la dura veritat. En realitat és això. L'absoluta absència de substància i contingut. 

  

#NOVULLPAGAR, PERÒ VULL UN PAÍS NORMAL

Personalment, la campanya del #novullpagar em recorda la del burro català convertit en símbol de la catalanitat. Sorollosa i desenfocada. Una campanya que al govern de Madrid ni l’inquieta ni el preocupa, perquè resulta que mentre estem distrets en aquestes coses ells van fent. 

Certament, Catalunya pateix una situació greu de discriminació respecte de la resta de l’Estat amb el tema dels peatges, sobretot si tenim en compte que amb 632 km Catalunya és el territori de l’Estat amb més vies de peatge. Això significa que la meitat de vies de gran capacitat són de pagament. En canvi, només el 18% de les vies de gran capacitat de tot l’Estat són de pagament. És lògic, doncs, que els ciutadans d'aquest país acabem indignats. Recordo la meva emprenyada de no fa gaire temps, quan per motius professionals vaig haver de recórrer en cotxe el trajecte Mérida-Madrid, un bon grapat de quilòmetres de via ràpida en perfecte estat i sense ni un peatge. I sí, la recentment anunciada intenció del Ministeri de Foment del Govern Espanyol de rescatar les autopistes radials de Madrid allargant la concessió de les vies de pagament de Catalunya i el País Valencià m'ha posat els pèls de punta, perquè és injust i una autèntica burla.

Per tant, puc entendre que la gent estigui farta i molt emprenyada, i que focalitzi el seu malestar amb el #novullpagar, però no comparteixo ni el fons ni la forma d’una protesta que es materialitza en el lloc equivocat i contra les persones equivocades. No pagar els peatges pot ser una reacció lógica, fins i tot un revulsiu per conscienciar a la gent, però no crec que una campanya com aquesta tingui massa recorregut. La solució no és deixar de pagar un peatge, sinó tenir una hisenda pròpia i controlar l'economia catalana des d'aquest país.

D’altra banda, el que em sembla realment insòlit és que alguns polítics còmodament instal•lats al Parlament –i que han governat aquest país durant més de 7 anys –ERC i ICV, sense anar més lluny- encoratgin la protesta i es barallin per sortir al Telenotícies. S'ha de tenir el rostre de ciment o memòria de peix per no recordar qui ha estat governant aquest país durant l’etapa dels “tripartits” i fer un repàs a la política de peatges que han dut a terme. Quants peatges s’han suprimit? Quants han augmentat el seu preu?. La veritat és que aquells que ara impulsen  la campanya, en el seu moment des del Govern van passar de la “Catalunya lliure de peatges” als “Peatges més cars de la història de Catalunya”, i que l’únic peatge eliminat físicament a Catalunya va ser el de la B-30 a Sant Cugat, amb un Govern de CiU a la Generalitat. 

I les coses com són. La veritat és també que moltes de les concessions són de la mateixa Generalitat, perquè en un determinat moment l’alternativa a una nova autopista amb peatge era, simplement, no tenir autopista. Així que les barreres de Tabasa, Cadí, Terrassa-Manresa, Túnels del Garraf, Maresme i Mollet són concessions de la Generalitat i, per tant, protestar a aquestes barreres és anar contra la capacitat financera del mateix Govern de Catalunya i llençar-nos pedres al propi teulat. A Madrid tant els fa.

Sí, estem farts de pagar. Estic farta de pagar, però també començo a estar farta de que els catalans ens engresquem i ens apuntem a qualsevol moguda que algú penja per la xarxa per comptes de concentrar els esforços en aconseguir allò que realment és urgent. Aquestes mogudes només distreuen dels autèntics objectius d'un país que han de ser molt més ambiciosos i no es poden resumir en un peatge.  

Jo vull un país que administri els seus propis recursos i que no pateixi un espoli constant que l’empobreix dia a dia, però també vull un país amb seguretat jurídica, on no es fomenti que els ciutadans es prenguin la justícia pel seu compte. Vull un país normal, on no faci falta ser un caradura per viure. No pagar el peatge potser és un acte de justícia divina, però em sembla un missatge equívocat i confús.