divendres, 25 de setembre del 2009

QUINES COSES, OI?

La notícia no deixa de resultar curiosa a Malgrat.

dimecres, 23 de setembre del 2009

II PREMIS BLOCS DEL MARESME


Fer un bloc és una forma ben diferent de tractar el llenguatge i l'escriptura. A vegades, fins i tot fa una mica de por. Per què?. Perquè és un escriure ple de risc. Et poses davant un full en blanc on expresses allò que penses en un moment determinat, però on també el lector podrà dir la seva, opinar, criticar, provocar. Realment, un bloc és un espai de molta llibertat on hi ha poc marge per la incoherència per l'autor/a. Fer un bloc també és una feina i un compromís, i sempre resulta estimulant que es valori la voluntat de mantenir aquest compromís.
Ara resulta que el meu bloc ha estat escollit finalista als Premis Blocs del Maresme. Fins l'1 d'octubre teniu temps de votar. Si voleu votar el meu bloc us ho agrairé. Sort a tothom.

dimarts, 22 de setembre del 2009

ARTUR MAS ÉS EL POLÍTIC MÉS TRANSPARENT

Això és el que pensen un grup de periodistes de 104 mitjans de comunicació. Aquests professionals consideren a l'Artur Mas com el lider polític més transparent de l'Estat i a CIU com l'organització que comunica de forma més clara. Tot un reconeixement a una manera de fer oberta i respectuosa.

diumenge, 20 de setembre del 2009

CA L'ARNAU: LA MÚSICA QUE NO SONA O LA QUADRATURA DEL CERCLE

Aquesta setmana hem engegat el nou curs escolar. Hem tornat de cop a les corredisses, els canvis, les agendes escolars, les incerteses i la il·lusió de cada curs. Ha estat una setmana intensa, perquè no només comença l'escola, sino també un grapat d'activitats esportives i educatives.
El cas és que no tots els nens i nenes de Malgrat han pogut retornar amb normalitat a fer algunes activitats extraescolars i educatives. A Ca l'Arnau la música ja no sona, els instruments no s'afinen i les parets no canten. No tenim escola de música municipal per una estranya conjunció d'elements.
Diuen els savis que la música, com la paraula, neix del silenci i si parlem de Ca l'Arnau el silenci no pot ser més fosc ni més llarg. Cal fer un ràpid repàs mental per tot allò que s'ha dit, i per tot allò que no s'ha dit sobre el final de l'escola de música municipal. Ara per ara, tinc clar que bàsicament no s'han dit moltes coses. Sobretot, no s'ha dit el que s'amaga darrera una decisió que va semblar precipitada i que ningú va entendre. Que s'amaga darrera una gestió que a qualsevol altre poble hauría suposat la dimissió immediata del responsable de tant desgavell. Però és clar, som a Malgrat. El regne de les coses impensables, el poble on governa la prepotència, el nepotisme, la negligència i el qui dia passa any empeny en la més absoluta impunitat.
Quan al ple del mes de maig, l'oposició va portar a debat una moció per instar a la continuïtat del servei amb l'objectiu de tenir un temps suficient per redactar un nou plec de condicions o estudiar alternatives, ja va quedar clar que no hi havia massa voluntat al govern. (Quan dic govern vull dir PSC, perquè el PP ja tenim clar que no hi pinta gran cosa. Només així es pot entendre que la Sra. Alcaldessa digui el que va dir sobre l'anterior regidor del PP, i la seva socia no vagi patir un còlic. -Va dona!, que no ho he dit de cor!. Ara no ens posarem "tiquismiquis", oi?- li va dir la "jefa", i ella, obedient, va aixecar el dit). Tot i així, és va agafar el compromís de mantenir l'escola un curs més. Amb la primera calor, però, el compromís es va desfer com un gelat al sol, i sense més es va donar per tancat el servei. Sense avisar als pares, sense avisar a l'oposició. Com sempre, tirant pel dret i atropellant a les persones.
Finalment, tot ha estat un engany. Les coses van agafant forma. Ja fa temps que notem que quan la regidora Sra. Aubanell parla del tema envermelleix de cop. Lógic. No n'hi ha per menys. Els arguments donats han estat molt fluixos i estranys des del principi. Ens ha amagat les veritables raons. Tot ha estat parlar de diners i de déficit. Com si alguna vegada el servei hagués aportat beneficis. Està molt bé saber gestionar els diners públics i mirar per l'interès general, però en tot cas fem-ho a tots els serveis i a tots les despeses, oi?. Senyors meus, dona la impressió que el déficit l'han descobert de cop. A voltes ha donat la impressió que els responsables volien descarregar la seva responsabilitat llençant insinuacions i acusacions a una banda i altra. Ara veurem si el que han previst fer amb Ca l'Arnau és molt rentable.
El que queda clar és que aquest govern no coneix la paraula transparència. Després dels canvis urbanístics per sorpresa a la "superfinca" de quatre eixerits, ara tornem a les mitges veritats. Tot es fa sense la mínima transparència informativa i democràtica. D'aquí a poc temps ho podrem constatar. D'aquí a poc veurem el que s'ha cuinat mentre ens feien promeses de mantenir el servei. Es posarà de manifest el motiu de tanta prepotència. És lamentable el tarannà d'aquest govern. El consens des del diàleg, permet trobar solucions comunes als problemes, i quan realment el problema és el cost econòmic i el manteniment d'un servei tothom està disposat a parlar-ne. El que passa que alguns han arribat a un punt que confonen clarament el tenir una majoria de vots amb el consens. Es creuen amb el dret de fer i desfer passant per damunt dels ciutadans i les famílies que han dipositat la confiança en un servei municipal. Ja veurem que en pensa la gent de Malgrat de tot plegat.

dimecres, 16 de setembre del 2009

EL CONGRÉS DIU NO A LA SUPRESSIÓ DE L'IMPOST DE SUCCESSIONS A CATALUNYA

L'impost sobre successions i donacions és un tribut directe de caràcter personal que grava les adquisicions lucratives a favor de les persones físiques tant per causa de mort com per negocis entre vius. L'impost grava l'increment de patrimoni en rebre una herència, o una quantitat d'una assegurança de vida, o bé si s'és beneficiari d'una donació.
Des de la seva creació, l'impost de successions ha sofert certes modificacions en la seva estructura, en especial les normes de reducció de la base imposable, però en els darrers temps moltes veus reclamen la seva supressió. Darrerament podem llegir moltes cartes als diaris en aquest sentit, i constato que a molts actes polítics el públic acaba preguntant per aquesta qüestió al ponent de torn. Els que ho pregunten no són, en general, gent rica. Al contrari, acostuma a ser gent senzilla que no veuen just que a la seva mort els hereus hagin d'entregar a l'Estat bona part d'allò que ells han estalviat amb treball i sacrifici. A més, cal tenir en compte que aquest és un impost cedit a les comunitats, i que moltes l'han suprimit. En concret, un total de 10 comunitats l'han suprimit. Per això es produeixen actualment diferències fiscals significatives entre territoris que provoquen deslocalitzacions de patrimoni i propietats empresarials. Per això, Sánchez Llibre va reclamar la supressió també per una raó d' "equilibri fiscal".
El Parlament de Catalunya ja va rebutjar eliminar aquest impost amb els vots de les tres forces que formen el tripartit català. Ahir CIU ho va tornar a demanar al Congrés, però la proposta va decaure novament, aquest cop amb el vot del PSOE, IU-ICV, el BNG, Nafarroa Bai i UpyD. Josep Sánchez Llibre va defensar que "l’impost de successions és un impost confiscatori de voracitat fiscal insaciable que fulmina les economies familiars i les classes mitjanes i que castiga l’estalvi". La proposta de CIU va rebre el suport del PP, el PNB, ERC i CC, i no deixa de ser curiós el vot d'ERC, perquè al Parlament pot votar el mateix i llestos.
Per la seva banda, el PSOE va votar 'no' dient que la supressió de la taxa tindria efectes negatius en les arques de les comunitats autònomes que hauria de sufragar l'estat espanyol, i el Joan Herrera, portaveu d'ICV i conegut com "el xicot de la bici", va aprofitar com sempre per mostrar el manual de "l'esquerra de debò" i va acusar a Sánchez Llibre de parlar com un "neocon", una paraula que el Sr. Herrera fa servir molt alegrament. A vegades, tinc la sensació que el "noi de la bici" viu en un món allunyat de la realitat. Un món en el que la gent és verda o neocon. No sé, penso que la majoria de la gent que es queixa de l'impost té ben poca cosa, i quan perd un familiar a més de la tristesa també han de fer front a molts maldecaps i a fortes despeses econòmiques. El Sr. Herrera s'oblida que els titulars de grans fortunes no són precisament els que pateixen aquest impost. Normalment, ho han resolt molt abans i amb menys maldecaps.

dilluns, 14 de setembre del 2009

L'ENDEMÀ DE LA CONSULTA

Avui la notícia és el resultat de la consulta popular d'Arenys de Munt. Celebro que, finalment, s'hagi pogut dur a terme una consulta oberta, pacífica, democràtica i popular i que la gent hagi tingut la llibertat d'anar o no anar a votar. Alguns poden criticar la participació (41,01 %), però no està gens malament si ho comparem amb altres convocatòries. Si anem al resultat, aquest 96,4 % a favor del sí és prou contundent. Ara bé, dit això, i -després de felicitar als organitzadors per la seva iniciativa i l'oportunitat que representa- cal tocar de peus a terra, perquè si ens fem trampes nosaltres mateixos, malament. La consulta té el valor que té. Pot obrir esperances? . Desitjo que sigui així. També ha servit per mobilitzar a la gent i en l'actual context de desànim general és positiu que a la gent encara el moguin els anhels i els ideals. Ara bé, penso que cal ser prudents i no incitar o generar espectatives que a curt termini no estiguem decidits a complir. Si us plau, tractem el tema amb serietat. D'una banda, és important comprovar que la gent no té por a la independència, i penso que això ha de portar a fer una reflexió a tothom i als grups polítics en particular. D'altra banda, trobo masses llums i ombres ara mateix en relació a la qüestió. Incoherències, potser. Tenim un govern català en mans d'un president i un partit que clarament han optat per quedar al marge del procés tot i trobar-se governant a Arenys de Munt. I això que parlem d'una consulta no vinculant. Us imagineu al Montilla defensant el Sí a la consulta?. Francament, jo no. Això desconcerta.

dissabte, 12 de setembre del 2009

UN ACTE SENZILL, PERÒ ESPECIAL



Una celebració molt especial la d'ahir a Can Campassol amb motiu de la Diada. Un acte fet amb la voluntat d'aplegar el caràcter solemne, popular, participatiu i polític de la commemoració. Un acte que té com a protagonista principal a la gent. Per segona vegada, hem estat capaços d'unir-nos per fer un acte ben senzill amb la ferma voluntat de celebrar amb dignitat una commemoració que és de tots. Els ingredients bàsics són la sobrietat, la senzillesa, i la il·lusió per expressar amb dignitat la sensibilitat d'uns malgratencs i malgratenques que hem volgut atorgar la dimensió que es mereix a la Diada Nacional Nacional de Catalunya. El pressupost econòmic és de mínims, és a dir, ridícul si ho comparem amb qualsevol acte organitzat pel nostre consistori. El gran capital invertit són les ganes, la voluntat, la generositat i les persones.

dijous, 10 de setembre del 2009

11 DE SETEMBRE



Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

Salvador Espriu: "Inici de càntic en el temple"

LA COMMEMORACIÓ D'UNA DERROTA I D'UNA LLUITA

"Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir. Tornarem a véncer!!!"


El dia 3 de setembre, quan la ciutat portava ja alguns mesos completament encerclada per les tropes aliades franco-espanyoles, des de la seva trinxera, davant del Portal Nou, tocaren a crida i un sergent major francès es presentà al comandant del Baluard intimidant-lo perquè es rendís davant la imminència de l’atac. Villarroell, cap de les forces catalanes, passà la noticia a Casanova, Conseller en Cap. Reunit el Consell, Feliu de la Penya, Conseller Segon, parlà el primer per rebutjar tota oferta de parlament i Casanova proposà donar allargues, comunicant als borbònics que rebrien resposta ulterior.

El dia 4 de setembre es reuní el Govern en ple. 26 consellers votaren per rebutjar tot contacte i només 4, entre ells Casanova, es pronunciaren per la petició d’un armistici provisional.

El dia 5, el Govern va comunicar a Villarroel el resultat. Aquest va lamentar que no s’hagués estat tingut en compte el parer dels militars i va dimitir.

El dia 6, el comandant del Baluard va llegir el text a l’enemic : “Els tres comuns s’han ajuntat i considerat la proposició feta per un oficial dels enemics; responen que no volen oir ni admetre cap resposta de l’enemic”.
El dia 10, plovia intensament i hi havia indicis que feien suposar que l’assalt es produiria aquella nit o a la matinada, si s’aclaria el temps. Les forces d’assalt eren 26.000 homes, més una reserva de 4.000.

Villarroel, que havia dimitit i que sabia que l’assalt era una qüestió d’hores, no podía desentendre’s de la defensa de Barcelona. Se sap que va passar la nit del 10 a l’11 a casa seva, vestit, assegut i rebent a cada moment el contacte amb els serveis d’enllaç. S’armà, requerí el seu cavall i sortí al galop cap al barri de la Ribera. Reprenia el comandament i ningú li ho va discutir. Sobre el terraplè de muralla Rafael de Casanova, caigué ferit per una bala.

A les dues tocades del dia 11, Villarroel feu saber que pensava que calia trobar una sortida a la situació, abans que arribés la nit, per tal d’estalviar a la ciutat la crema, el saqueig i l’assassinat en massa. S’havia de llançar un doble atac per recuperar el Portal Nou i el de Llevant, però no disposava ja de forces per a l’intent, i considerava oportú la crida a la capitulació.

El Govern resolgué aleshores publicar una crida a la ciutat convocant tota la gent disponible a acudir a les places de Jonqueres, del Born i de Palau en el terme d’una hora per a un esforç suprem de resistència, advertint que si l’aplec era insuficient es tocaria a parlament per a la capitulació.

A les tres de la tarda un corneta tocà parlament. Pau de Thoar, comandant del centre de defensa demanà al capità de Guardies Espanyoles de passar al camp borbònic i enraonar amb el Marquès de la Vere, mariscal en camp. Aturat del tot el foc, es passà avís a Berwick, mariscal de França, proposant la capitulació i aquest exigí la rendició incondicional i només concedia armistici de dues hores per a l’acceptació. Cap a la mitjà nit, la conferència va arribar a punt mort i es mantingué la suspensió de focs fins al migdia del dia 12.

Berwick, que no tenia gens de ganes de reprendre la costosíssima batalla, afluixà el marge de decisió. La transacció va consistir finalment en no fer cap esment de rendició incondicional i s’atorgaren capítols redactats en francès de puny i lletra d’un secretari, que Berwick no pogué signar a causa de les ordres que tenia de Felip V.

El dia 13 al matí les tropes que defensaven Barcelona es concentraren dins la Rambla. Els habitants de la ciutat aixecaren les portes de les botigues i obradors com un dia corrent i les tropes que hi entraren destinaren guàrdies a tots els punts, a les esglésies i als convents. A les 6 de la tarda es lliurava el Castell de Montjuic i es trametia una ordre de lliurar el Castell de Cardona. La desfeta va sotmetre Catalunya a la voluntat dels vencedors, la repressió fou extremament severa, incomplint els acords de capitulació, i finalment el Decret de Nova Planta de la Real Audiencia de Cataluña passava els antics regnes de la Corona d’Aragó a dependre plena i absolutament de la monarquia castellana, abolint tota mena de privilegis i particularismes i transformant el sistema de govern per adaptar-lo al de Castella.

dimecres, 9 de setembre del 2009

MALGRAT NO TINDRÀ ACTE INSTITUCIONAL PER LA DIADA

Diuen que el gest és més sincer que la paraula i, sens dubte, a vegades les paraules sobren. La raó de molts conflictes és precisament la manca de comunicació. En un temps que les noves tecnologies ens connecten la comunicació perd en profunditat i en qualitat. Què costa fer una senzilla nota als regidors?. Què costa obrir un mínim diàleg i buscar solucions?. És demanar massa?. Parlo, evidentment, d’aquest acte institucional que amb motiu de la Diada ha convocat el consistori els darrers anys per la nit del 10 de setembre a Can Campassol. Sembla que l'acte s’ha suspès definitivament i sense cap avís. Una mostra clara de la manca absoluta de respecte del govern vers la resta de formacions. Una mostra més de com governar des de la improvisació.

L’argument és que no hi ha Adifolk. Genial. Tampoc n’hi havia el 1714. Quin argument és aquest?. Tampoc és un argument dir que no hi ha pressupost per organitzar un altre esdeveniment adequat. No. No és cap argument, perquè no cal fer massa despesa per celebrar un acte institucional amb dignitat. Només cal voluntat. Parlem d’un acte molt significatiu. Un acte que vam arribar a consensuar havent de cedir als nostres criteris per tal d’aconseguir un mínim. Un acte que va exigir molta voluntat per part de tots i al que vam dedicar no poques hores de debat. Ara no tenim ni això. No vull fer crítica, perquè no m’interessa. Cap responsable farà una reflexió per la meva crítica. Ho sé massa bé això. Només vull fer un parell d'observacions. Per mi, el gest de suspendre l’acte sense dir res és un gest agressiu. És un gest també de por. Por a parlar amb els altres. És un gest que diu molt sobre el que pensen i el que senten. Un gest que parla per sí mateix. Un gest que delata clarament el tomb que ha fet el govern aquest mandat i cap on es decanta. Costa d'entendre aquesta manera de fer i actuar.

Avui tinc la sensació de viure en un món al revés. Un món en que els jutges no tenen temps de resoldre expedients judicials urgents que afecten als ciutadans més desafavorits, però sí de dictar resolucions a correcuita per suspendre un referendum convocat per una simple entitat. Un món en que és més fàcil deixar sortir al carrer a una colla de ximples que s’autoanomenen falangistes, que convocar una consulta popular. Un món en que mentre uns demanen referendums per la independència, quatre pobles més amunt decideixen suprimir de forma unilateral l’únic acte institucional amb motiu de la Diada. Certament, un dia trist avui. Uns temps de desconcert.

diumenge, 6 de setembre del 2009

FELIÇ ANIVERSARI















Dos anys no són res i són molt. Segons com ho miris, oi?. Són experiència, vivència, valor, il·lusió, desengany, obstinació, tossuderia si vols, però són un grapat de coses compartides, Ahir era l'hora del ritual. L'hora d'escenificar tot això que us explico. Els aniversaris s'utilitzen per commemorar fets o esdeveniments importants i dignes de record. Cadascú de nosaltres té un aniversari i el celebra a la seva manera i segons la seva particular forma d'entendre un aniversari. El conflicte de l'arbreda també té el seu aniversari i cal celebrar-ho per recordar que el conflicte és viu i que l'arbreda encara és viva. Un tópic o costum dels aniversaris és que els amics et venen a veure i et feliciten. Així, doncs, el sopar va portar gent, i aquesta gent va deixar un missatge clar: "encara hi som". Més de 200 persones. Poques? Moltes?. Bé, segons ho miris. Si ho comparem amb alguns actes convocats pel propi Ajuntaments i amb l'ajut de tots els mitjans dels que disposa penso que l'éxit és absolut. No és gens fàcil mantenir el caliu del primer dia. La celebració potser va ser fins i tot més entranyable que l'any passat. Un sopar de germanor a la fresca que tenia un sentit molt especial, sobretot pel lloc on se celebra: "les peixateries velles". Ja posats, vaig trobar a faltar una referència a un espai emblemàtic que si ningú hi posa remei pot desaparèixer com espai de trobada. I com tots els aniversaris, un altre tópic, la cançó. N'hi ha moltes de cançons per felicitar un aniversari, des del "Birthay" dels The Beatles al típic "aniversari feliç" d'estar per casa. Doncs també va haver-hi cançó, però en aquest cas amb un regust reivindicatiu. En resum, un gran sopar amb la familia de l'arbreda al complert. L'any vinent toca posar-hi espelmes i bufar tots junts demanant un desig. Felicitats.

dimecres, 2 de setembre del 2009

NOVA ADREÇA, NOU CURS POLITIC

La necessitat de canviar i d’ampliar continguts del bloc m’ha obligat a prendre la decisió de traslladar-ne l’allotjament. A partir d’ara, podreu trobar els meus escrits i opinions aquí.